Després de molts mesos sense publicar i aprofitant que encara ens deixen em reuneixo de nou per fer un cafè - aquest cop presencial- amb l’Helena Bellod, psicòloga sanitària, terapeuta Gestalt i directora de l’Escola Gestalt de Catalunya-Girona. En aquesta ocasió hem parlat sobre Nadal i Gestalt. Ella és un pou de saviesa i a mi no deixa de fascinar-me aquesta teràpia humanista que tant em serveix. Gràcies Helena!
-Què implica des d’una mirada relacional el Nadal?
Ens trobem en una societat individualista i capitalista on actualment les reunions familiars són menys freqüents, ja sigui perquè part de la família es troba fora treballant o ha emigrat o perquè no hi ha aquest tipus de relació. La família extensa es retroba per casaments, enterraments i per Nadal. Quan ens retrobem en casaments tot és alegria; als enterraments tot és una desgràcia i Nadal queda en un limbo on representa que hem de ser feliços per retrobar-nos i per sentir-nos en família i alhora és on es fa més present la manca d’algú a la taula o la manca de la relació que voldria tenir amb qui estimo o la manca relacional que hi ha hagut al llarg de l’any amb familiars que només ens retrobem un cop l’any. És on veiem el contrast entre la fantasia i la realitat. Implica un xoc entre allò que són els introjectes i les creences de com hauria de ser la família i com s’hauria de relacionar a com és la nostra família i com ens relacionem.
- Com ho podríem acollir d’una forma més sana?
La millor manera d’acollir-ho seria acceptar que una cosa és la família que tinc i una altra la família que m’agradaria tenir o l’ideal de família de com hauria de ser. Un dels processos més dolorosos no és tant acceptar al pare, a la mare o a la família que tenim sinó renunciar a la idea de família, pare o mare que tenim. Nosaltres decidim al dia a dia amb qui ens relacionem i, a vegades, la família ens ve molt imposada. Seria poder revisar com em relaciono jo amb els altres, quins tipus de relacions estableixo i acceptar que si en algún momento o en algún punto nos encontramos será maravilloso; si no, no puede remediarse; com deia Fritz Perls, un dels fundadors de la Teràpia Gestalt.
- I què passa amb les absències/persones que ja no hi són?
Hi ha famílies que tendeixen a no parlar de la persona que ha mort, a crear-ne un tabú: “si no en parlem no farà tant de mal” i la pèrdua hi continua sent. El que acaba passant és que estem rodejats de gent sentint-nos sols perquè no podem compartir realment el que necessitem. Aquesta situació provoca que encara ens anem sentint més sols o amb més melancolia i tristesa per no poder compartir amb qui se suposa que són els meus éssers estimats aquesta falta o aquesta absència d’algú que ja no és a taula.
- Sense oblidar que s’ha de ser molt políticament correcte a la taula.
Existeixen algunes qüestions que no es poden tocar, que no venen de gust i encara contactem més amb la dificultat per establir contacte amb l’altre així com amb la sensació de soledat. Intentem relacionar-nos des d’un punt que no és honest perquè tots els assumptes i idees pendents no permesos que tenim per compartir sentim que no és un espai on puguin donar-se. Aquí trobaríem la típica frase de “a la taula de política no se’n parla” o quan s’evita costi el que costi parlar de la persona que ha mort; creant-se una distància que es fa molt més present en els dinars de Nadal. Contactem més amb la melancolia d’allò que podria haver sigut o el que m’agradaria que fos i no amb allò que realment hi ha. Per mi Nadal és també contacte amb la soledat ja sigui perquè no tens família amb qui celebrar Nadal o perquè estàs amb família i realment no pots compartir el que sents.
Nadal és també contacte amb la soledat ja sigui perquè no tens família amb qui celebrar Nadal o perquè estàs amb família i realment no pots compartir el que sents.
- És un tema recurrent que treballeu a teràpia?
Al gener és un mes on puja la demanda terapèutica i les trobades familiars solen ser un tema de teràpia: què ha passat a Nadal amb la família? Què hi ha que està actuant de rerefons i que no s’està posant sobre la taula? És un mes on molta gent es troba amb el contacte amb la realitat i això contrasta amb el dia a dia on no tinc tant de contacte amb la família i no me n’assabento tant de com ens relacionem: tot que queda en segon pla. En el nucli familiar i en les relacions on tenim més vincle és on es dispara la nostra ferida o la nostra part mes neuròtica o més caracterial. En moltes ocasions és on es va formar i és on tenim més vincle i seguretat; per tant, és on acaba sortint més. Hi ha moltes famílies que quan hi ha infants es refugien darrere la il·lusió dels nens/es. Això esdevé un acte bonic i d’entrega que pot ser molt generós i alhora pot ser un escut per evitar sentir i veure allò que està passant entre els adults.
- Com viure-ho per cuidar-nos?
Podria començar per plantejar-me quina diferència hi ha entre la meva família real i la meva família ideal en l’àmbit de relació. Com crec que hauria de ser un germà o un pare o una tieta i com són realment. No amb ànims de criticar-los, jutjar-los o culpar-los sinó amb l’objectiu de fer-me responsable que la idealització és meva i l’expectativa és meva i que ells tenen dret a ser com són. La meva feina és poder acceptar el que hi ha i això és a través d’un procés de conèixer-me més a mi mateixa perquè com més em conec a mi mateixa i més m’accepto a mi mateixa més puc acceptar als altres. Com més critico, jutjo i culpo als altres vol dir que menys em conec a mi mateixa i menys càrrec em puc fer de com funciono jo. D’alguna manera en les relacions sempre parlem d’un 50%-50% de responsabilitat de cadascú. Si la relació amb qui sigui és com és i a mi no m’agrada jo m’he de poder fer càrrec d’aquest 50% que és meu i això a vegades costa i queda molt soterrat.
Com més em conec a mi mateixa i més m’accepto a mi mateixa més puc acceptar als altres.
- És Nadal una oportunitat per prendre consciència?
No només el Nadal. El fet que a l’hivern les persones tendeixin a anar més cap endins fa que molta gent es plantegi les coses. Quan vaig cap a dins és un moment més de soledat, de recolliment. D’estar amb mi, de sentir-me, de plantejar-me, de qüestionar-me i just ens trobem amb l’eslògan de Feliz Navidad. Aquest missatge contrasta amb el que moltes vegades hi ha als nuclis familiars i amb el moment vital que estem vivint i fa que més gent demani teràpia; sobretot al gener.
- Què de la teràpia Gestalt ens pot ajudar?
L’aquí i l’ara. Posar atenció a com m’estic sentint i treballar l’autoresponsabilitat. I, en la mesura que puguem, posar a la superfície el que intentem deixar de banda, tant socialment com familiar, ja que en aquests dinars és quan es fa més latent i quan ens fa més mal.
- “Any nou, vida nova diuen”. Ja per acabar, com es planteja des d’un punt de vista terapèutic els propòsits d’any nou?
És un error intentar canviar els hàbits quan s’acaba l’any. Més que res perquè un hàbit no el trauràs de cop; com a molt el substituiràs. Si el que vull és treure un hàbit el que he de fer és treure petits “passos” d’aquest hàbit. Si el propòsit seria no menjar fregits, però les croquetes m’agraden molt deixo de menjar-ne i només menjo croquetes. Quan ja no enyoro la resta de fregits aleshores és quan retiro les croquetes. Hauria de ser esglaonat, ja que les persones no podem canviar d’un dia per l’altre.